SI NON È VERO...

Bendito oficio, el de periodista. Consiste básicamente en contar cosas que suceden en la realidad (o lo que creemos que es la realidad) trasladadas a un papel, a unas ondas, a un sonido o a una imagen. O, con  los soportes de las nuevas tecnologías, a bytes, bits, pips, pop-ups (¡pop-aaaaaaaaaaaaaaaaaaaap!) o como se llamen. Pero, al final, las historias son las historias y el que las cuenta es el periodista, sea cual sea el medio. Y, también en el medio que sea, una verdad es una verdad, una verdad a medias es una verdad a medias, una inexactitud es una inexactitud y, hablando en plata, una trola es una trola.
Hay una frase hecha, una locución, terrible, porque retrata en una misma frase las virtudes y las miserias de esta profesión. "No dejes que la verdad estropee una buena historia". O una buena noticia. Es algo que se dice a veces para justificar que lo que se cuenta no se ajusta del todo a la verdad. De hecho, el periodismo consiste básicamente en explicar cosas. Y, además, hacerlo como sustento de vida. Porque el periodismo es una profesión. El que fundaba un periódico lo hacía para vender ejemplares. Así, en pretérito. Porque hoy nadie funda un periódico, al menos con soporte de papel. Si hoy alguien lo hace es que es poco menos que gilipollas, porque casi nadie va al quiosco a comprar un periódico. Hoy se montan webs, portales o diarios digitales. Y también se montan para sacar una rentabilidad, por lo que la frontera entre lo que vale y lo que no se pone en función de la honestidad del medio.
A veces, para vestir una noticia, hacerla más atractiva, puede ser hasta lícito adornarla con detalles exagerados, con metáforas, con medias verdades o con juicios de valor subjetivos del periodista. Se puede coger una anécdota y darle una vuelta, porque una parte de la profesión del periodista incluye también la función de entretener, de transmitir pasión. Lo que no se puede hacer es inventarse directamente que Fulanito de Tal ha hecho algo que no ha hecho o que está en tal sitio, sin antes documentarlo. A veces esas invenciones pueden ser muy perjudiciales.
No todo vale. Circula una anécdota según la cual un periodista de renombre de los años setenta retransmitía partidos como, supuestamente, enviado especial hasta que decubrieron que lo hacía desde una cabina de las Ramblas, embolsándose el dinero del viaje y las dietas. 
Cuando Sir Bobby Robson entrenaba al Barça, tuvo una oferta del Newcastle. Era bien entrada la temporada y él pasaba por un momento bajo de moral, porque era muy discutido (y hasta cachondeado) por el entorno. Yo conocía muy bien a Mr. Robson y le visitaba dos o tres veces por semana. En aquella época un periodista/escritor inglés amigo suyo, Bob Harris, escribía una segunda parte de la biografía autorizada de Robson y acudía a su domicilio, en Sitges, con regularidad.
Por esos días, un fotógrafo de un diario deportivo (no era, naturalmente, Mundo Deportivo porque yo no lo habría consentido) estaba apostado cerca de la casa de Robson a ver si cazaba alguna reunión con el Newcastle. ¡Bingo!, pillaron a un desconocido con pinta de inglés siendo recibido por Bobby. Y salió en los papeles: Robson negocia en Sitges con el Newcastle. Una lástima: no era nadie del Newcastle (cuya oferta Mr. Robson ya había declinado), sino Bob Harris, visitando a Bobby en su día de fiesta. Es un ejemplo claro de situación en la que 'la realidad' no ha estropeado una buena historia. Sí le estropearon/amargaron a Robson el día y le crearon un problema con el Barça.
Ahora ha surgido otra situación. Aunque, bien mirado, mejor sería aplicar la versión italiana de la alocución, "Si non è vero, ben trovato...", porque ha sido 'La Gazzetta del Mezzogiorno' la que ha publicado una foto de los matrimonios Messi y Suárez para ilustrar que están buscando villa para unas vacaciones conjuntas en Italia. Según desveló después otro medio italiano, resulta que la foto la sacaron de la cuenta de 'facebook' de una turista italiana.

La mesa de la foto del Ristorante Tibu-Ron,
esta misma mañana. Tremendo

Acojonante. Es verdad que si todos los supuestos fichajes del Barça de los últimos años se hubiesen comprado las casas que los medios (incluido el mío) dijeron que estaban mirando (para justificar la noticia), probablemnte en el área metropolitana de Barcelona ya no cabría más gente, pero poner una foto como si fuese Italia tal vez sea pasar todas las líneas imaginables.
El local en cuestión es el Ristorante Tibu-Ron, de Castelldefels (ver foto adjunta), pero ya se sabe: "Si non è vero, ben trovato". ¡Ojo!, A no ser que hayan descubierto puertas que abran y cierren pasadizos secretos entre distintas realidades y que, en uno de esos mundos, Castefa esté en la Toscana. Y tal vez por eso sea un 'ristorante'.
Por suerte, el periodismo no es así, estamos hablando de una parte, una pequeña y oscura parte de una profesión bonita que, por lo menos en el siglo XX, se desarrollaba por vocación.
Y, a todo esto, ya han pasado un par de horitas sin pensar en el Granada-Barça, jornada final de Liga. A la hora del partido, a ver el 'Libro de la Selva', como buen tribunero. El cuadrante ha decidido que tengo fiesta. 

QUANT DE MAL HA FET GUARDIOLA

El pas de Pep Guardiola, millor entrenador de la història del Barça, això sí, amb la millor generació possible de futbolistes, ha deixat nombroses ferides. A dintre i a fora. Només així s'explica l'acarnissament posterior a l'eliminació del Bayern de la Champions en algunes anàlisis. La paraula 'fracàs' és la més vegades emprada. És evident que Guardiola ha acabat deixant 'petjada', com va dir que volia fer quan, al 2003, es va presentar com a director esportiu de la candidatura de Lluís Bassat, derrotada pel 'Cercle Virtuós' de Laporta, Rosell i Soriano. El que passa és que en molts sentits no és la 'petjada' que ell voldria haver deixat. Guardiola no deixa indiferent, ni a casa ni a fora.
Comencem per la Caverna. Tenen molt clavats (interioritzats) el 2-6, les Pilotes d'Or de Messi, el podi de la Masia de 2010, les Sis Copes, la semifinal de Champions Madrid-Barça, l'etapa de domini de l'equip blaugrana i, sobre tot, el reconeixement internacional a l'estil del Barça de Guardiola i Messi. Només s'explica des de l'odi la duresa amb la que s'ha qualificat l'eliminació del Bayern a mans de l'Atlètic de Madrid.
No suporten que l'etapa més gloriosa de la selecció espanyola de futbol hagi coincidit amb el millor Barça de tots els temps. Per guanyar dues Eurocopes i un Mundial Espanya ha hagut de recórrer a Xavi, Busquets, Iniesta, Piqué, Puyol, Cesc Fàbregas, Pedro Rodríguez i Jordi Alba, a més d'altres futbolistes com David Villa, que també va jugar al Barça, o Víctor Valdés, en aquest cas en un paper secundari. D'aquesta llista, Busquets i Pedro són indiscutiblement jugadors impulsats per Guardiola. Ningú li pot discutir aquest mèrit. Són seus. Piqué va arribar de l'United al mateix temps que Pep i, juntament amb Iniesta, Puyol, Xavi i Valdés va assolir el millor nivell de la seva carrera amb el Pep. 
Cesc i Alba són una altra història: Fàbregas no es va entendre amb Guardiola (la seva arribada va suposar l'inici de la fí) i Alba no hi va coincidir. Però són dos exemples més de futbolites de l'escola blaugrana que han fet gran la selecció espanyola. Torres, Iniesta, Silva, Alba, un altre cop Torres i Mata són els autors dels gols dels tres títols espanyols a les finals d'Eurocopes i Mundials. Ni un del Madrid, com no ho van ser Zarra, Chus Pereda o Marcelino, autors d'altres gols històrics de la 'Roja'.
Quant de mal fa això a la Caverna! Per consolar-se, han accentuat els mèrits de Casillas, Ramos o fins i tot Alonso, que no es parla amb cap jugador del Barça per la seva brutícia en els Clàssics de l'era Mourinho. Per qui escriu és inconcebible que Guardiola el fitxés pel Bayern. I Pep Guardiola, en el fons de la ràbia de la Caverna, está considerat un dels grans impulsors d'aquesta hegemonia blaugrana a nivell de clubs i a nivell de selecció. Per això Guardiola és odiat i per això les anàlisis de l'adéu de Guardiola del Bayern són tan sagnants. Aixó hauria de fer que el barcelonisme n'estigués orgullós, però no és així del tot.
Guardiola també haurà deixat 'petjada' a Munic. Però aquesta anàlisi ja la faran ells, els alemanys, perquè segons el que diem els d'aquí sobre el que diuen allà també som objecte d'escridassaments diversos. I és que Guardiola ha fet mal no sols a la Caverna. També a l'entorn barcelonista, de manera involuntària. La seva figura genera adhesions inquebrantables o rebuig incondicional. I això es tradueix en sectarismes, dogmes irrenunciables i foc creuat.
Per exemple, jo no posaria la mà al foc sobre els desitjos de tots els seguidors del Barça en la semifinal Barça-Bayern de la temporada passada. Tots anaven amb l'equip de Luis Enrique? No ho asseguraria al 100%, igual que a la semifinal de 2014 Bayern-Madrid n'hi havia que anaven amb l'equip d'Ancelotti. Impensable. El barcelonisme està embogint al voltant de la figura del seu millor entrenador. O de l'estil, perdent del tot la perspectiva. Som del Barça, no d'una figura en concret. No som de Cruyff, de Kubala, de Rexach, de Guardiola o ni tan sols de Messi. Som del Barça. O no? Es comprèn que en un Atlético-Bayern mols admiradors de Guardiola vagin a favor del Bayern. Però és obligatori?, jugava el Barça?, per desgràcia, no. Guardiola va marxar. L'estimem, sí, però ja no hi és. Tant de bo torni en un futur. I ho faci sense sectarismes.
Les coses positives que Pep Guardiola ha deixat al barcelonisme queden clares amb el seu palmarès insuperable, amb la reacció visceral que genera en la Caverna i amb un llegat esportiu inqüestionable que el club hauria de saber aprofitar en el futur. Perquè és veritat que Guardiola va heredar un grup de jugadors extraordinaris, entre ells Messi, però no és menys cert que aquell grup estava en descomposició i ell va saber recompondre'l. La història ens demostra que no és senzill guanyar per molt que tinguis les millors peces. En futbol sovint dos més dos no fan quatre.
Però, i les negatives? N'hi ha. Com el final traumàtic de la seva relació amb Tito Vilanova, un episodi trist, molt trist, de la història recent del club, que ha deixat massa ferides. Com va deixar ferides en el vestidor el darrer tram del seu període de quatre anys. Segurament en contra de la seva voluntat, Guardiola genera uns dogmes que ell mateix no voldria pel Barça. No ha de ser obligatori anar a favor del Bayern, com no hauria de ser obligatori anar a favor del Manchester City la propera temporada. També hi ha gent de l'entorn del laportisme que no li perdona la seva tèbia posició pública en les darreres eleccions, quan sentien que el seu suport a la seva candidatura no va ser prou decidit. El que està clar és que Guardiola no va voler intervenir perquè preferiria no ser motiu de divisions entre culers.