QUANT DE MAL HA FET GUARDIOLA

El pas de Pep Guardiola, millor entrenador de la història del Barça, això sí, amb la millor generació possible de futbolistes, ha deixat nombroses ferides. A dintre i a fora. Només així s'explica l'acarnissament posterior a l'eliminació del Bayern de la Champions en algunes anàlisis. La paraula 'fracàs' és la més vegades emprada. És evident que Guardiola ha acabat deixant 'petjada', com va dir que volia fer quan, al 2003, es va presentar com a director esportiu de la candidatura de Lluís Bassat, derrotada pel 'Cercle Virtuós' de Laporta, Rosell i Soriano. El que passa és que en molts sentits no és la 'petjada' que ell voldria haver deixat. Guardiola no deixa indiferent, ni a casa ni a fora.
Comencem per la Caverna. Tenen molt clavats (interioritzats) el 2-6, les Pilotes d'Or de Messi, el podi de la Masia de 2010, les Sis Copes, la semifinal de Champions Madrid-Barça, l'etapa de domini de l'equip blaugrana i, sobre tot, el reconeixement internacional a l'estil del Barça de Guardiola i Messi. Només s'explica des de l'odi la duresa amb la que s'ha qualificat l'eliminació del Bayern a mans de l'Atlètic de Madrid.
No suporten que l'etapa més gloriosa de la selecció espanyola de futbol hagi coincidit amb el millor Barça de tots els temps. Per guanyar dues Eurocopes i un Mundial Espanya ha hagut de recórrer a Xavi, Busquets, Iniesta, Piqué, Puyol, Cesc Fàbregas, Pedro Rodríguez i Jordi Alba, a més d'altres futbolistes com David Villa, que també va jugar al Barça, o Víctor Valdés, en aquest cas en un paper secundari. D'aquesta llista, Busquets i Pedro són indiscutiblement jugadors impulsats per Guardiola. Ningú li pot discutir aquest mèrit. Són seus. Piqué va arribar de l'United al mateix temps que Pep i, juntament amb Iniesta, Puyol, Xavi i Valdés va assolir el millor nivell de la seva carrera amb el Pep. 
Cesc i Alba són una altra història: Fàbregas no es va entendre amb Guardiola (la seva arribada va suposar l'inici de la fí) i Alba no hi va coincidir. Però són dos exemples més de futbolites de l'escola blaugrana que han fet gran la selecció espanyola. Torres, Iniesta, Silva, Alba, un altre cop Torres i Mata són els autors dels gols dels tres títols espanyols a les finals d'Eurocopes i Mundials. Ni un del Madrid, com no ho van ser Zarra, Chus Pereda o Marcelino, autors d'altres gols històrics de la 'Roja'.
Quant de mal fa això a la Caverna! Per consolar-se, han accentuat els mèrits de Casillas, Ramos o fins i tot Alonso, que no es parla amb cap jugador del Barça per la seva brutícia en els Clàssics de l'era Mourinho. Per qui escriu és inconcebible que Guardiola el fitxés pel Bayern. I Pep Guardiola, en el fons de la ràbia de la Caverna, está considerat un dels grans impulsors d'aquesta hegemonia blaugrana a nivell de clubs i a nivell de selecció. Per això Guardiola és odiat i per això les anàlisis de l'adéu de Guardiola del Bayern són tan sagnants. Aixó hauria de fer que el barcelonisme n'estigués orgullós, però no és així del tot.
Guardiola també haurà deixat 'petjada' a Munic. Però aquesta anàlisi ja la faran ells, els alemanys, perquè segons el que diem els d'aquí sobre el que diuen allà també som objecte d'escridassaments diversos. I és que Guardiola ha fet mal no sols a la Caverna. També a l'entorn barcelonista, de manera involuntària. La seva figura genera adhesions inquebrantables o rebuig incondicional. I això es tradueix en sectarismes, dogmes irrenunciables i foc creuat.
Per exemple, jo no posaria la mà al foc sobre els desitjos de tots els seguidors del Barça en la semifinal Barça-Bayern de la temporada passada. Tots anaven amb l'equip de Luis Enrique? No ho asseguraria al 100%, igual que a la semifinal de 2014 Bayern-Madrid n'hi havia que anaven amb l'equip d'Ancelotti. Impensable. El barcelonisme està embogint al voltant de la figura del seu millor entrenador. O de l'estil, perdent del tot la perspectiva. Som del Barça, no d'una figura en concret. No som de Cruyff, de Kubala, de Rexach, de Guardiola o ni tan sols de Messi. Som del Barça. O no? Es comprèn que en un Atlético-Bayern mols admiradors de Guardiola vagin a favor del Bayern. Però és obligatori?, jugava el Barça?, per desgràcia, no. Guardiola va marxar. L'estimem, sí, però ja no hi és. Tant de bo torni en un futur. I ho faci sense sectarismes.
Les coses positives que Pep Guardiola ha deixat al barcelonisme queden clares amb el seu palmarès insuperable, amb la reacció visceral que genera en la Caverna i amb un llegat esportiu inqüestionable que el club hauria de saber aprofitar en el futur. Perquè és veritat que Guardiola va heredar un grup de jugadors extraordinaris, entre ells Messi, però no és menys cert que aquell grup estava en descomposició i ell va saber recompondre'l. La història ens demostra que no és senzill guanyar per molt que tinguis les millors peces. En futbol sovint dos més dos no fan quatre.
Però, i les negatives? N'hi ha. Com el final traumàtic de la seva relació amb Tito Vilanova, un episodi trist, molt trist, de la història recent del club, que ha deixat massa ferides. Com va deixar ferides en el vestidor el darrer tram del seu període de quatre anys. Segurament en contra de la seva voluntat, Guardiola genera uns dogmes que ell mateix no voldria pel Barça. No ha de ser obligatori anar a favor del Bayern, com no hauria de ser obligatori anar a favor del Manchester City la propera temporada. També hi ha gent de l'entorn del laportisme que no li perdona la seva tèbia posició pública en les darreres eleccions, quan sentien que el seu suport a la seva candidatura no va ser prou decidit. El que està clar és que Guardiola no va voler intervenir perquè preferiria no ser motiu de divisions entre culers.